Hem demanat a dos famílies de l’escola que comparteixin la seva experiència sobre l’adaptació a l’escola bressol amb nosaltres. Aquest és una exercici molt enriquidor que ens ajuda a entendre millor com es senten les famílies i com us podem ajudar per passar aquest procés d’adaptació. Moltes vegades en el dia a dia no queda molt temps per parlar d’emocions amb els pares i mares…

“La Martina no és la meva primera filla, per tant ja he passat amb el Pol, que té cinc anys, varies adaptacions a la guarderia i a l’escola. Però cada fill és un món i amb la Martina el patiment era diferent.
La Martina és extrovertida i molt social, espavilada i empàtica, sabia que s’adaptaria deseguida a l’escola, a deixar l’avia i la rutina a la que estava acostumada.
Però el meu temor era el menjar, la Martina és celiaca i amb un pes bastant justet. La por a que em perdès pes era una obsessió.
La primera setmana va ser horrorosa. El dilluns no va menjar res, el dimarts mig plat, el dimecres i dijous res i finalment divendres va menjar millor. La Gemma veient la meva angoixa em va preparar un escrit amb tres fotografies de la nena menjant. Va ser un detall fantàstic, em donava les gràcies per la paciència i la confiança. En aquell moment vaig començar a confiar plenament.
Desde llavors la Martina va començar a menjar, uns dies més i uns altres menys, però bastant bé en general.
Només tinc paraules d’agraiment per la naturalitat amb que la Martina s’ha adaptat al Timbal, fent de l’escola un lloc de jocs i cançons.
Moltes gràcies a la Gemma, a la Núria, a la Cristina, …i a tot l’equip que formeu part d’aquesta llar d’infant que considerem també nostra.

Núria Puigpinós Rovira”

“La Xènia és la nostra segona filla, i la seva germana també va venir al Timbal durant dos cursos. És una nena molt oberta, que li agrada relacionar-se amb altres nens, així que afrontàvem el període d’ adaptació amb molt optimisme i amb l’ experiència d’ haver-lo passat amb la seva germana. No obstant, ha estat més dur del que pensàvem. Els primers dies se’ls va passar plorant, i quan anàvem a recollir-la encara plorava. A més la resta del dia estava molt sensible i per la nit es despertava molt sovint cridant. Per nosaltres va ser molt dur fer-la passar per aquest tràngol sabent que els avis estaven disposats a quedar-se amb ella a casa.
Amb la Nieves vam decidir prorrogar l’ adaptació i anant ampliant les hores a poc a poc fins veure que es sentís còmoda. Així vam estar fins a finals de la segona setmana que la Nieves ens va comentar que la veia preparada per fer tot el matí, i així ho vam fer.
Ara que ja han passat unes quantes setmanes, podem dir que va contenta a l’ escola i que creiem que tot i que ha costat, hem superat amb èxit el període d’ adaptació!!!”

Cristina Alcaráz Adalid