Aquí us deixem un petit escrit d’una família que ha volgut compartir amb nosaltres el seu procés d’adaptació…És un bon exercici per expressar com us sentiu. I a nosaltres com a mestres ens ajuda per poder millorar, dia rere dia, en la relació amb les families.

Moltes gràcies Cristina!!!!!

Encara sou a temps de fer-nos arribar les vostres experiències!!!!

“L’Ikal és el nostre segon fill, i tot i que ja és el tercer any consecutiu que passem per aquest procés, mai ens ha sigut gaire fàcil…

En Zeus, el seu germà gran, va tenir molt clar, i així ens ho va fer saber, que fins a l’últim dia d’escola bressol, ell volia plorar cada mati per que li feia molta pena que la Mama hagués de marxar a treballar. I tot i que hi havia molts dies que es quedava content a la classe, molts d’altres es posava tristó per haver-se de separar de mi. Qui ha dit q sigui incompatible voler quedar-se a l’escola bressol a jugar i estar trist per que la mare marxa?

Per l’Ikal aquest és el seu segon any a l’escola bressol, i també esta “patint” el seu procés d’adaptació una altre vegada… L’ any passat, ell i el seu germà varen tenir la sort de poder coincidir durant tot un curs a l’escola i tots dos sabien que, tot i estar a classes diferents, compartien instal·lacions i de tant en tant també activitats. Aquest any, l’Ikal acompanya al seu germà cada mati a “l’escola dels grans” on viu una primera separació d’ell abans de separar-se, minuts més tard, de mi a l’escola bressol. Tot i que ell no parla massa, estic convençuda de que si pogués, em diria exactament el mateix que ens va dir el seu germà l’any passat…

Per sort, cada tarda quan el venim a buscar, ens rep amb un gran somriure i una forta abraçada. Les educadores ens expliquen que el disgust inicial li dura cada dia menys i que ha estat molt be durant tot el dia. De fet, ens costa deixar l’escola una vegada acaba la jornada per que li agrada ensenyar-nos i compartir amb nosaltres les coses que ha fet durant el dia o que llegim plegats alguns dels contes de la seva classe.

Si sempre som els últims en marxar de l’escola… serà que en el fons s’hi sent com a casa? Això es en el que penso cada mati quan m’acomiado d’ell i es queda tristó… 🙂 “

Cristina Torres